ELS SET PECATS CAPITALS DELS VIATGERS DE L’IMSERSO
Els viatges de l’Imserso són un pou de ciència per analitzar els comportaments de la gent gran. D’entrada cal dir que l’edat no et fa més guapo. L’edat tampoc et fa més intel·ligent ni més educat, ni més simpàtic. Vull dir, que de barruts i de malparits n’hi ha en tots els estadis de la vida. No és menys cert que el context de pasturatge i d’uniformitat, propis d'aquests tipus de viatges, no és el millor terreny per fer florir els valors positius de les persones.
Els viatges de l’Imserso, com en el seu dia el servei militar, i les situacions límits, posen en evidència els instints bàsics dels humans. Són, doncs, un laboratori excel·lent per analitzar-ne els comportaments. Per tal de sistematitzar-los, dividirem aquests comportaments en set, com els pecats capitals.
1.- La impaciència.
Qui viatja amb l’Imserso acostuma a ser, en qualsevol lloc i moment, un impacient de soca-rel. Ho és a l’aeroport. No hi fa res que l’avió no surti fins al cap de dues hores, ell anirà esperitat d’una cua a l’altra, a treure el bitllet i a entregar l’equipatge.
Tampoc hi fa res que el bitllet tingui numerat el seient de l’avió. El viatger de l’Imserso, una hora abans de l’assenyalada per a l’embarcament ja estarà fent cua, a peu dret, vigilant que ningú se li coli, davant de la porta que correspon.
Els veterans ja saben que les corredisses més sonades són les de baixar de l’autobús, arreplegar les maletes i anar-se’n, cames ajudeu-me, fins a la recepció de l’hotel per identificar-se i que et donin la clau de l’habitació. En lloc està escrit, ni l’experiència ho avala, que els primers tindran les millors habitacions. Ni tampoc se sap de ningú que s’hagi quedat sense habitació per ser l’últim de la fila. No hi fa res. Les empentes per baixar de l’autocar estan garantides. Si us claven un cop de colze als ronyons, o una bona trepitjada, ningú us demanarà excuses.
El conductor de l’autobús intentarà anar traient les maletes començant per les més properes i acabant per les més llunyanes, entre altres coses per evitar esforços innecessaris als pobres avis. De sobte el conductor es veurà desbordat per l’esquerra i per la dreta, i quan s’ajupi, per les espatlles. He vist un conductor caure en rodo de les empentes rebudes. Si algú albira la seva maleta a sota d’unes altres, llançarà aquestes a terra per agafar la seva. Si la maleta és al fons li farà un placatge i l’arrossegarà cap a ell, caigui qui caigui, peti qui peti.
2.- Ser el primer.
Allò que més desitja el viatger de l’Imserso quan fa una excursió optativa és seure a l’autocar a primera fila, darrera del conductor. Per tal d’aconseguir-ho és capaç de qualsevol enginy.
En un viatge a Benidorm, tres hores abans de sortir l’autocar, ja hi havia una parella que feia cua per ser els primers de pujar-hi. La parella anava explicant a tots els qui anaven arribant que eren els primers i que volien seure al davant perquè es marejaven. Vet aquí una excusa prou suada.
Quan van obrir la porta de l’autocar van pujar els primers, tots cofois, convençuts que l’espera havia valgut la pena i que el seu lloc seria envejat per tothom. Però es van trobar que, tapant el vidre que separa el xofer de les butaques, aquest hi havia penjat l’americana. La parella van demanar-li al xofer que treies la peça de roba, perquè no els deixava veure la part del davant. El xofer s’hi va negar. Ja hi vàrem ser. La discussió va durar una mitja hora. “Jo no la trec”. “Si no l’hi treus tu no arranques”. Com que el client sempre té raó, encara que sigui en un viatge de l’Imserso, el xofer, després d'intercedir la guia de l’expedició, va treure l’americana, i vàrem poder iniciar la ruta cap a Benidorm.
3.- La golafreria
De tots els defectes, el de la golafreria pot ser el més pronunciat, o el més difícil de dissimular en un bufet lliure on tothom està disposat a tafanejar que i quant menja cada un.
Els primers àpats són colossal, pantagruèlics. Després, a mida que es produeixen els empatxos i el cos no accepta tanta fartera, les racions minven un poc, però no us penseu que massa. La treva pot ser de mig dia o un dia sencer, però l’endemà sant tornem-hi que no ha estat res.
Us preguntareu què passa amb la pressió, el colesterol o la diabetis. La medicina encara no ha trobat una resposta científica que ho avali. És cert que les pastilles corren a dojo, però crec més en un pacte secret entre el pacient i la malaltia.
Els jubilats no perdonen les postres a base de pastissos i cremes. És freqüent endinyar-se l’equivalent a dos o tres postres. Per tal de no quedar-se sense, els més apetitosos els acostumen a agafar a l’inici de l’àpat.
4.- La desconfiança.
Cada cop que les maletes del viatger de l’Imserso entrin o surtin, bé sigui de l’avio o de l’autocar, aquest no les deixarà de petja. Les estarà controlant fins que desapareguin de la seva vista empeses per la cinta transportadora o en baixar la tapa del portamaletes de l’autocar.
Però quan la desconfiança es fa més palesa és el darrer dia d’estada a l’hotel. Si l’habitació ha de quedar lliure a les 12 del migdia i la sortida és per la tarda, les maletes de tota l’expedició quedaran dipositades durant unes hores en un rebost de l’hotel. Jo no he vist mai unes maletes tan ben custodiades. Penseu que, a la partida, les maletes tenen un valor afegit en relació a l’arribada, el de les nombroses compres realitzades.
5.- El malbaratament.
Hi ha qui diu que els viatges de l’Imserso són una bicoca. És una veritat a mitges. Serien una ganga si els seus beneficiaris no tinguessin la mà foradada i utilitzessin els seus diners provinents de pensions escadusseres amb més capteniment.
Un cop instal·lats a l’hotel i després d’escoltar la xerrada de benvinguda, el més normal és apuntar-se a una bona part de les sortides opcionals que t’ofereixen, i de les quals t’acaben d’explicar les excel·lències. A mi em van vendre un espectacle molt mediocre de varietat, a prop de Palma de Mallorca, comparant-lo al millor music-hall que podia veure’s al món, inclòs el de Manhattan i Las Vegas.
També és normal embotir-se de regals per a la família i les amistats, a part de tot allò que es compra per a un mateix. Les possibilitats d’adquirir s’incrementen amb les aturades a punts estratègicament elegits durant les excursions optatives. No oblidem les despeses extres de l’hotel, que no són poques si sumem els cafès de sobretaula i les consumicions durant les activitats nocturnes que l’hotel t’ofereix.
Quan l’hostessa de l’autocar anuncia una aturada sense límit de temps per visitar un establiment que, a part de rebre’ns amb un petit obsequi, ens permetrà veure algun producte més o menys típic de la terra, on vostès seran lliures de fer fira o no, som en el rovell de l’ou de l’excursió.
6.- La hipocresia.
Una de dos, o també s’està malalt els fins de setmana o durant els viatges de L’Imserso, o aquí hi ha una gran hipocresia o més hipocondríacs dels que ens creiem.
A l’autocar, durant el camí de l’aeroport a l’hotel, l’hostesa us explicarà que l’endemà hi haurà una xerrada que no us la podeu perdre, perquè es parlarà de qüestions que us importen molt, com és l’assegurança i l’atenció mèdica, entre d’altres.
No tinc dades oficials, però estic convençut que, de tots els serveis, el menys utilitzat és el mèdic, i que l’asseguradora mèdica dels viatges de l’Imserso està guanyant diners a cabassos.
Els estudiosos han comprovat que els viatges de l’Imserso fan pujar la caixa de la seguretat social. L’ estalvi no és produeix únicament en les visites al metge, n’hi ha també en les receptes. No m’estranya que els cervells de l’Imserso s’estiguin plantejant estades il·limitades, sempre en temporada baixa.
7.- La indiferència.
Els comportaments són els propis d’ambients massius, on el del costat deixa de ser un company de viatge per convertir-se en un individu anònim, al qual se li pot negar qualsevol cosa. No estic exagerant, és el mateix comportament que tenim al metro o quan anem pel carrer d’una gran ciutat.
El viatger de l’Imserso actua com en un ambient massiu. La impaciència per agafar un determinat menjar, per pujar a l’autocar, o per asseure’s a la poltrona del saló de l’hotel, l’empenta, la resistència a cedir, el voler ser els primers en tot, és la conseqüència lògica d’aquesta indiferència, de la qual pocs s’estranyen, perquè la majoria intenta fer el mateix. En aquest context, cedir el que sigui a un altre pot arribar a ser un acte de cortesia inversemblant.