UN COL·LEGI DEL 1946

Al bell mig de l’aula un mestre esprimatxat –ulls extraviats, bata grisa immensa, llorda i arrugada– repartia, a cor que vols, cops de regle, estirades d’orelles, pessics, etzibava cops de puny, mastegots i calbots a dojo, entre els quaranta i escaigs de noiets agenollats amb els braços creuats ­–bata de ratllat blanc i blau–, per manar-los callar i evitar que, per emparar ronyons i genolls, no repengessin els seus culets sobre els talons i que l’angle de la creu dels braços amb el tronc no baixés dels noranta graus. Només uns pocs romanien asseguts en uns pupitres crivellats per tota mena d’objectes punxants: els bons minyons de la classe. En un dels vèrtexs de l’aula, mitja dotzena de criatures, cara a la paret, a més de la genuflexió braços enlaire, aguantaven en cada palmell de la mà un llibre: els pitjors de la classe. A aquests, el mestre no els treia la petja del damunt, repetint amb crits d’histèria: “brazos estirados!”; cada cop que doblaven els colzes intentant un braç de palanca més curt per reduir el pes dels llibres sobre les espatlles.

Quan algú flaquejava, el bastó o la mà es disparaven per retornar-lo a la posició correcta. Alguns feien ganyotes de dolor per mantenir la postura. Altres havien caigut en èxtasi de patiment que els permetia resistir per mètodes suggestius, alliberant el pes de la matèria; aquests, com feien bondat, serien els primers en tornar a seure en els pupitres. Uns pocs se’n fotien, immersos en l’espectacle, intentaven superar la prova amb esperit esportiu, fent falta cada vegada que el professor-àrbitre es girava d’esquena.

La mare va empal·lidir astorada, morta de pànic, en escodrinyar l’escena. Tot seguit va girar-se envers el rector a veure quina cara hi feia, cercant una resposta al que estava observant sense creure-s’ ho. El prevere exhibia un posat d’extrema satisfacció, de plena solidaritat amb la pedagogia activa de Don Gregorio, així es deia el mestre d’aquell parvulari. El que transmetia mossèn Pere a la mare, amb vanitós orgull, era que a l’escola parroquial imperava la disciplina i l’ordre. El seu fill, doncs, podia marxar tranquil·la, restava en bones mans.

La mare va sortir amb el cor encongit, després de resseguir amb la mirada com l’aula, amb aquella munió de crucificats, engolia, en tancar-se la porta al seu darrera, el petit Joan Sanjuan. Es confortà pensant que un ministre de Déu no podia ser mala persona. Suposava que havia coincidit amb un mal moment, un càstig generalitzat per alguna malifeta important que no devia ser habitual, i que al petit, molt viciat per ella i per la resta de la família, una mica de disciplina no li aniria pas malament. Va esperar amb ànsia que el nen sortís de l’escola.

La mare, al mossèn, li feia la confiança que es mereixia una sotana, en aquest cas amb molta prevenció. Mossèn Pere tenia fama de ser un tros d'animal, sorrut i aspre, inclús entre els seus feligresos; ja no parlem entre els rojos camuflats en aquell any 1946.

L’esperit de sobreviure  em va persuadir a copiar del grupet que, amb cara de no haver trencat mai cap olla, s’estaven asseguts, les mans aguantant el cap, amb els colzes enganxats a la tapa del pupitre i els ulls fixos sobre l’enciclopèdia oberta, pesant figues o pensant en les musaranyes. Ben aviat vaig aprendre que, en una aula d’uns seixanta alumnes, es tractava de fer-se el bon noi, és a dir: quiet i callat; estudiar, saber, era menys important. I així és com vaig anar aprenen a remar per la vida, passant desapercebut: ni massa ni poc. Tots els meus professors repetirien el mateix: “aquest noi podria donar més de si”, i el noi intentant que oblidessin que existia.

El senyor rector era tot un caràcter, alt i gros, sotana immensa, d’una línia pel davant semicircunferencial quasi perfecta, que es feia més ostensible en tirar el cap endarrere, una exageració de la natura, als ulls d’aquells infants que se’l miraven de cua d’ull, esporuguits.

Un cop al mes es presentava solemnial, amb cara de pomes agres i posat ferreny, a repartir les notes. Un ritual aparatós, amb tots els alumnes drets, voltant el perímetre de l’aula, enmig d’un silenci espesseït. Don Gregorio, tan espantat com els infants, cantava el nom de l’alumne i passava el llibret de notes al capellà, que se les mirava, de fet només s’interessava per l’apunt on s’anotava la conducta: buena, regular o mala.

Si aquesta era bona, mentre l’alumne besava la mà del rector-director, aquest, amb un somriure que més aviat pareixia una ganyota, i assentint amb el cap, entregava a mà el llibret de notes, que una setmana després havia de ser tornat a l’escola signat pel pare. Si la nota era regular, esguardava de fit a fit, cara d’emprenyat i posat displicent. De tant en tant, deixava caure algun retret, sobretot si es tractava del fill d’uns bons feligresos, sense faltar alguna estirada d’orelles, o bufetada gens simbòlica, si la nota s’havia espatllat. Quan la nota era dolenta, abans que l’alumne se li acostés, llençava amb ràbia el butlletí a terra, menyspreu absolut.