UN ENTERRO AL POBLE DE DALT
No sé si a tothom l’hi passa. De la meva persona forma part un àlbum fotogràfic virtual que el meu cervell ha anat ordenant de manera absolutament aleatòria. Com si tingués el passat catalogat per memòries fotogràfiques, retalls de pensaments, que, sense voler-ho o per voluntat, s’interposen entre els ulls i la ment amb precisió mil·limètrica.
¿Quines visions, quines imatges he retingut gravades en els replecs encefaloides? No és la voluntat, el conscient, qui les emulsiona, ni ho és la nitidesa en què es fan presents. Segurament hi té a veure la intensitat del moment viscut, el xoc emocional quan colpeja, però no n’estic segur. Algunes imatges reflecteixen aspectes intranscendents, la majoria instants substancials d’una vida.
El primer record, el més proper al claustre matern, és una fotografia del gat cendrer de casa, a l’Asil del Port de Barcelona, esgarrapant la mà de l’àvia Roseta. La ferida va produir-li una gangrena –era diabètica– que va dur-la a la mort. Jo tenia uns tres anys. Va ser, doncs, el precís instant que la memòria va començar el procés d’emmagatzemar records.
El segon record és una fotografia nítida, en blanc i negre, de l’enterro de l’avia Roseta. En la llambregada que il·lumina l’escena, aparec jo mateix de peus, al balcó del saló del primer pis de la masia de Can Matons de Santa Maria de Martorelles, observant –en la cadència d’un dia xafogós d’estiu– el carruatge negre, tirat per cavalls, seguit d’un grupet de capellans i una comitiva envolcallada de negre rigorós. La imatge trasllueix un cel plumbi i encalmat on la llum, com en un eclipsi, havia fugit a deshora. Res belluga, que no sigui aquella corrua de taques negres, amb parsimònia quasi immòbil, salvant els xaragalls de la font de Can Matons, pujant estoicament pel costat de la vinya d’en Josepet fins a la cruïlla de Can Bernades, per girar cap a la dreta fins trobar el cementiri, després d’haver seguit l’únic camí de carro per on es podia accedir al poble de dalt.